La nostra història més recent, una història que, voluntària o involuntàriament, ha afectat les nostres famílies, no hem de relegar-la a un paper secundari. La recuperació de la ;Historia; del refugi antiaeri es troba en el moment idoni; encara queden generacions que van viure els esdeveniments que van provocar la seua construcció i ús. Amb els seus testimonis podríem reconstruir una sèrie de xicotets episodis succeïts entre l’entramat de galeries subterrànies construïdes per a salvaguardar la població civil dels atacs de les forces feixistes. De vegades, entre el silencia que havia de regnar en l’interior del refugi per ;miedo a ser localizados, algú recorda la veu d’un xiquet reclamant les seues popes (els suques) que no havia pogut consumir davant de l’alarma de la sirena que anunciava l’arribada dels avions enemics. A l’iniciar-se la Guerra Civil Espanyola en l’estiu de 1936, la població de Cocentaina a “seguint les pautes oferides per la Junta Provincial de Defensa Passiva Civil d’Alacant va començar a construir els refugis antiaeris, segons les normes preestablides tant per als refugis d’ús públic com a privats. Els túnels havien de trobar-se a quinze metres de profunditat per a resistir qualsevol classe de bombes i havien de tindre enllumenat elèctric i respiradors. L’elecció del lloc per a construir el refugi, amb la seua part central ubicada en el Palau Comtal, tenia com a finalitat acurtar la distància entre els diferents nuclis de població: la raval i la vila. Per a això es van habilitar diverses entrades situades en punts estratègics. Els tres principals estaven en el Pla, el carrer Dolors de la Verjurada (prop de la pescateria adossada al costat oest del Palau) i en elcarrer Mestre Valls. Les característiques constructives de les tres entrades corresponen a una mateixa tipologia: volta de carreus tallats escales construídes igualment amb carres ,a excepcio de l`entra del Mestre Valls que s’ accedia als vagabundege l`per mitja d`una rampa Tambe es va obrir altres entrades secundaries en la confluencia entre el carrer Metges i la Plaça Venerable Escuder, en l`Esglesia de Santa Maria, oeixides con la situada en la zona del barranc próxima a la torreta de l`Avenida Jaume I un altre dels refugis iniciats pero no finalitzats es trova en la plaça del Salvador, el qual va travessar el vallejar de l`esglesia les entrades del carrer dolors el pla i el carrer Metges confluien en la part centra del Palau, a que Safegia un altre ramal que finalitzava en la casa del carrer Comte de Cocentaina,
(es desconeix si tenia eixida per eixa part a l`exterior) Coincident amb el pati del Monument es van costruir unes quantes galeries perpendicular unes amb altres conformant un escaquer. Les galeries de
“Segons alguns testimonis de gent que va participar en la construcció del refugi subterrani es va emprar tot tipus de mà d’obra, des d’adolescents de 10 i 15 anys i hòmens de major edat,”
ENTRA CARRER DOLORS
BAXA CARRER DOLORS
CARRER DOLORS
ENTRA PRINCIPAL EL PALAU
CARRER MESTRE VALSS
CARRER M. VALLS
CARRER M.VALLS
PRIMERA GALERIA
SEGONA GALERIA
GALERIA EL RAVAL
SEGONA GALERIA EL RAVAL
macasesa.
Video cedit per Rafa Grau i fotos de Bernardo Reig
LA CAVA GRAN D’AGRES, LA GELERADORA MILLOR CONSERVAT DE LA PROVÍNCIA D’ALACANT”
La indústria i el comerç de la neu Quan nevava en les muntanyes, les persones l’arreplegaven en cistelles o sacs i les portaven a pous, clots cavats en el sòl o cases de pedra rudimentàries en llocs ombrius, així eren les antigues geleres. Una vegada allí premsaven la neu amb instruments de fusta i feien capes de diferent grossor. I és que el gel era molt apreciat no sols pel comestible, sinó també com a conservant d’aliments i pel seu ús terapèutic.”
A la humanitat es va donar compte prompte de que el gel era un material de gran utilitat per al dia a dia, però com conservar-ho més enllà de les estacions .’fredes ?..Com sempre, l’observació de la naturalesa ha ajudat a l’home a idear solucions per als seus problemes, simplement intentant imitar el que ella feia naturalment.”
“Prompte va començar l’activitat industrial, per la qual cosa se van anar construint estructures més grans en les zones altes per a emmagatzemar més quantitat de gel. Els jornalers realitzaven l’arreplega de la neu i l’emmagatzemaven en estes caves o geleres. Una vegada complet segellaven l’estructura fins que començava l’època estival i la seua conseqüent comercialització
La Cava Gran d’Agres és un pou de neu o gelera del segle XVII. És un dels més grans i en millor estat de conservació dels situats en els vessants al nord de les serres d’Aitana, la Carrasqueta i Mariola. Es va configurar com un pou cobert, excavat parcialment en la roca i encaixat en una vessant de les cimes de la Serra de Mariola. Amb unes dimensions de 15 metres de diàmetre, 17 metres de profunditat i 2000 m³ de capacitat, es va mantindre en ús fins a 1906. Esta gelera és també conegut com;Cava Arquejada per la singular arcada de carreu que va sustentar la seua coberta. A més amb el temps s’ha convertit en un de les icones i senyal d’identitat d’este paratge natural en què s’integren cultura, patrimoni i paisatge.”
En sus cercanías [ se halla la ermita de San Cristóbal, en sitio buenísimo y elevado, desde donde se contempla bellísimo panorama, y se hallan los restos de la antigua fortaleza
«La fundación de esta ermita puede datarse como de finales del siglo XIV y la elección del titular de la misma está relacionada con su emplazamiento que, como otras dedicadas a este Santo se erigían en alto para que fueran avistadas por los caminantes.
any 1954
El entorno es un bello paraje. Un murete de piedra previene caer en la escarpada ladera y sirve de mirador al amplio valle del Serpis. El edificio se compone de nave oratoria, sacristía y casa de ermitaño (4). La ermita se precede de un pórtico que soporta una habitación, probablemente de la casa del ermitaño; dicho pórtico se abre al costado izquierdo, dando acceso a unas terrazas en el costado derecho tiene una puerta que daba paso a la casa del ermitaño. La fachada ofrece la entrada amplia al pórtico y, sobre ella, un balcón y una ventana de la habitación citada; encima, ya en el frontón, un óculo oval vertical y arrancando del ángulo formado por la cornisa salva-aguas una espadaña de pilares y tejadillo a dos aguas con su campana. La planta es rectangular, mide 11,70 por 6 metros (más 2,80 de ancho dedicados a una capilla y sacristía).La nave se divide por pilastras en cuatro tramos; el primero, a la entrada, se circunscribe por un banco de obra corrido, el segundo, a la derecha tiene un altar de obra y a la izquierda una capilla; el tercero, a la derecha presenta, igualmente, un altar y enfrente el acceso a la sacristía; el último tramo es el presbiterio, más estrecho que el resto de la nave y elevado por un escalón. Una cornisa recorre el perímetro de la nave. En el altar principal había un retablo barroco que enmarcaba el lienzo de San Cristóbal. También había un medallón en la bóveda, posiblemente del siglo XVIII y una inscripción que dice: QVISSI CVT DEVS.»
Al Diccionario Catalán-Valenciano-Balear, la palabra sendero designa un camino estrecho por donde puede pasar sólo una persona a la vez. Por otra parte, la palabra polea es sinónima de polea, y una polea es una rueda que gira alrededor de un eje, que tiene la superficie lateral acanalada por donde pasa un cable o una cuerda, por lo que cambia la dirección de la fuerza multiplicando su efecto . Ambos significados son válidos miedo a explicar la fiesta, ya que, al volante del año 1346, el lugar donde se edificó el convento contienda de los franciscanos estaba ocupado por una ermita gótica dedicada a San Sebastián, entonces en el camino de Alcoy , situado en la parte oriental del barranco del Alberri.
Este lugar fue elegido para edificar el monasterio en 1561. Fue de Ximén Pérez de Corella, sexto conde de Cocentaina, quien pedirlo a la orden franciscana, petición que fue aceptada por el segundo ministro provincial de Valencia, el padre José Vicente, hijo de Bocairent. Por voluntad expresa de Ximén Pérez de Corella, se edificó el convento franciscano bajo la advocación de San Sebastián. Así, la primera piedra del convento la puso el hijo de Ximén, Jerónimo Sebastián de Corella y Mendoza.
La construcción del convento, sin embargo, no adquirió el ritmo que se esperaba y por eso la comunidad destinada tuvo que alojarse en el ermitorio de Santa Bárbara, un habitáculo con muchas incomodidades. En lo alto de Cocentaina, en la denominada zona del Raval, aunque se encuentra actualmente un promontorio arenoso, situado al mediodía del Castillo, donde se puede disfrutar del ermitorio dedicado a la advocación de Santa Bárbara, construido en el siglo XIII.
8 de diciembre de 1562, la fecha clave La fiesta, celebrada el día de la Purísima Concepción, paradójicamente tiene lugar en una ermita dedicada a Santa Bárbara. La fiesta, sin embargo, no tiene en cuenta el patronaje, sino la fecha histórica del 8 de diciembre, día en que tuvieron lugar unos hechos clave para la comunidad franciscana que vivía.
Durante la homilía del día 8 de diciembre de 1562, día de la festividad franciscana, serían enterados los feligreses que era necesario ayudar a trasladar al nuevo convento todo lo que había en la ermita. La irregularidad y la inseguridad de los caminos de la época comunicaba las dos ermitas a través de un sendero, una ‘polea’, senda por la que sólo podía pasar una persona tras otra y hacía así el efecto de una polea hasta que se acercaba el Raval, por lo que por el barranco del Alberri hasta el ermitorio de San Sebastián que se formaba un círculo, los frailes y los feligreses formaban una fila por el camino estrecho e iban bajando todo lo que tenían a la ermita de Santa Bárbara.
ASÍ ES VEU LA ERMITA DE SANTA BARBARALA CORRIOLA , LA VOLTETA
Así, desde el 11 de diciembre de 1562, de manera aún precaria, la comunidad franciscana pudo disfrutar de un habitáculo mejor y ofrecer un servicio más cercano a los fieles con la Santa Misa y con el resto de cultos religiosos. Hay que pensar que este hecho debió ser toda una fiesta y para recordar de manera cariñosa se hizo un rollo de pan con embutido de la matanza y en señal de acción de gracias, pensaron fijarla el día de la Purísima.
Les Festes de la Mare de Déu del Miracle són declarades d’Interés Turístic Local Enhorabona a tot el poble de Cocentaina
Cocentaina obre l’Any Sant pels 500 anys d’el miracle de les 27 llàgrimes de la Virgen
El miracle de les 27 llàgrimes de sang va esdevenir el 19 d’abril de 1520 mentre el sacerdot Mossèn Onofre Satorre celebraba la missa a la capella de sant Antoni Abat de Palau Comtal de Cocentaina. A l’arribar a les últimes oracions aixecar els ulls i va reparar que la imatge de la Mare de Déu tenia una suor que cobria la cara. Conclosa la missa va fer que li baixessin la imatge i prenent-la en les seves pròpies mans va veure que eren gotes de sang i per assegurar-se més, amb el quart dit de la seva mà va tocar una llàgrima sota l’ull esquerre. <br> Quan el fill de l’comte i el mossèn li expliquen el que ha passat, el IV comte de Cocentaina, Rodrigo de Corella, no dubta a fer trucar a l’notari perquè aquest fet quedi documentat en acta notarial, acta que durant tot aquest Any Sant es mostra a la sala d’Ambaixadors del Palau Comtal. Aquesta acta ha estat cedida per l’Arxiu notarial d’Alcoi, on es conserva, ja que va ser redactada per un notària d’aquesta última localitat, Joan Lluís Alçamora. L’acta data de el 19 d’abril de 1520 i va compta amb tot tipus de detall com va ocórrer el miracle. <br> Imatge de la Verge del La imatge de la Mare de Déu va arribar a Cocentaina en 1450 i va ser un regal de papa Nicolau V a Ximén Roís de Corella, que havia lluitat en les guerres d’Itàlia i acabava de ser nomenat comte pel rei aragonès Alfons el Magnànim. La dipositar, com un preuat tresor a la capella de Palau. A La Mare de Déu està custodiada per la comunitat de franciscanes clarisses, tal com va voler la IX comtessa de Cocentaina, qui no va arribar a veure el seu desig complert però que va deixar en herència aquesta gran devoció a la Mare de Déu i la seva descendència va aconseguir fundar el Monestir de la nostra Senyora de l’Miracle de Cocentaina en 1654. es va habilitar com a habitació per a les monges que van venir de Granada unes estades en el mateix palau comtal i posteriorment es va construir l’església, ja que la capella de l’palau no podia albergar a tota la gent que venia a resar a la Verge
Alguna vegada t’has plantejat seguir els passos del Caballero de la Trista Figura? La Ruta del senyor Quixot és un homenatge al popular cavaller d’un dels llibres més important en la història de la literatura. Quan Miguel de Cervantes va relatar en el segle XVII les aventures i desventures d’este cavaller de La Manxa mai va poder imaginar que milers d’anys després es podrien recórrer els passos d’un trajecte que simbolitza el segle d’Or.
“Els molins de vent, la ruta del Quixot, com arribar Visitar els pobles de Camp de Criptana i Mota del Corb és una escapada ideal d’un o dos dies des de Madrid (podem afegir la visita d’altres localitats
Dulcine
interessants com el Toboso, llar de Dulcinea, o Belmonte on visitar el seu imponent castell) . Per a arribar des de Madrid a Camp de Criptana, al nord de la província de Ciudad Real, n’hi ha prou amb prendre l’A-4 sentit Andalusia i, passat Madridejos, la CM 42 fins que creua amb la CM 3105, des d’on ens separaren només 9 quilòmetres fins al poble. En total 160 quilòmetres de viatge. Des d’allí a Mota del Corb, només cal seguir 28 quilòmetres per la N-420.
CAPVESPRE EN LA MANXA”CAMP DE CRITANA
Una de les construccions més representatives del centre peninsular són els Molinos de Vent. Encara que es coneixen des de fa centenars d’anys i el seu origen s’ha fixat en l’antiga Babilònia, la seua aparició en estes terres va tindre lloc com a conseqüència de la greu sequera que assole-ho la península en el Sg XVI i que va fer necessari buscar noves alternatives als molins d’aigua, utilitzats fins al moment per a moldre el blat. Els coneguts com a Molinos Mediterranis presenten una estructura cilíndrica de pedra emblanquinada i una teulada en què se sostenen les aspes recobertes per les veles. El pal de govern permet orientar les aspes en funció de la direcció del vent. En la Manxa es coneixen diversos tipus de vents: llevant alt, llevant fix, llevant fondo, morisquot, Garbí fondo, Garbí alt, toledà, cerç, tramuntana i migdia, reconéixer-los era bàsic per al bon fer de la mòlta.”
“Compten amb tres plantes dividides de la manera següent:
La planta baixa coneguda com a sitja, on es deixaven les mules que portaven el gra i des de la que part una escala de caragol cap a la resta d’estades. La planta mitjana, utilitzada tant per a la neteja del gra com per a emmagatzemar els apers usats en la mòlta. La zona alta, coneguda com el moler. Esta part més alta té unes finestretes per a determinar la direcció del vent.”
LA DECLARACIÓN DE INTERÉS TURÍSTICO INTERNACIONAL DE LA FIRA DE TOTS SANTS
La Fira de Tots Sants 2019 ja està inaugurada. Sota un sol inusual per a un 1 de novembre, des del balcó del Palau Comtal el magistrat Miquel Soler ha llegit el Privilegi de Pere IV, que dóna inici de manera oficial als tres dies grans de Cocentaina.
el magistrat Miquel Soler ha llegit el Privilegi de Pere IV,
La comitiva ha recorregut els carrers de la Vila Comtal des de la Biblioteca Municipal fins a la plaça del Pla, en companyia de la colla Mal Passet, que ha posat música a aquesta especial jornada. El Grup de Danses Cocentaina també ha estat present en la cita, com és tradició, ambientat el multitudinari esmorzar de Fira.
Mireia Estepa, alcaldessa de Cocentaina, ha encapçalat el recorregut acompanyada del president de la Generalitat, Ximo Puig, i del ministre de Ciència, Innovació i Universitats, Pedro Duque. A més, han acudit a la inauguració Carlos Monzón, president de la Diputació d’Alacant; Enric Morera, president de les Corts Valencians, i diversos consellers i representants polítics de les localitats veïnes.
es poden visitar les exposicions de la Fira de Tots Sants. El Palau Comtal torna a ser el centre neuràlgic de l’art, tot i que
VI Mostra Espai de Sentiments
Sala d’Armes, acull, per la seua banda, la VI Mostra Espai de Sentiments, amb artistes del ‘Col·lectiu d’Art Local de Cocentaina’.
En la Sala de la Torre de les Monges es ret homenatge al pintor contestà Jeroni Jacint d’Espinosa en el 352 aniversari de la seua mort.
Jerónimo Jacinto de Espinosa (1600–1667) fue un pintor barroco español, nacido en Cocentaina (Alicante) y establecido en Valencia donde, a partir de la muerte de los Ribalta en 1628, se convirtió en el pintor de mayor prestigio de la ciudad y cabeza indiscutible de la escuela valenciana. Formado con su padre, Jerónimo Rodríguez de Espinosa, fue un artista precoz de quien se conoce una pequeña tabla firmada con doce años. En la formación de su estilo fue determinante la influencia de Francisco Ribalta aunque su obra también estuvo influenciada por Juan Ribalta, de su misma edad pero con más avanzada estética, y Pedro de Orrente.
Su producción fue muy abundante y, a pesar de las muchas pérdidas documentadas, se conserva un elevado número de obras. Aunque centrado básicamente en la pintura religiosa hagiográfica y del Nuevo Testamento, cultivó también el retrato al que le predisponía su formación naturalista. Con dotes de buen colorista, su estilo, basado esencialmente en el naturalismo tenebrista de entonación cálida a la manera de los Ribalta, apenas evolucionó, aislado en Valencia de las corrientes del barroco decorativo que triunfaban contemporáneamente en Madrid y en Sevilla.
VENDEDOR DE FRUTAS
En l’altra torre, la Sud Oest, té el seu espai el Col·legi Sant Francesc d’Assís, que celebra els 200 anys de docència franciscana a la localitat amb record d’alumnes i professors. En la planta baixa, la
